viernes 10 de julio de 2009
Esbozo
Piensas luego exiges, pero consciente, sólo requieres del tiempo que otorga el corazón de la luciérnaga.
sábado 24 de enero de 2009
Escarabajos
Cantan por nosotros los huéspedes de las rocas.
Sangran sin saberlo por un futuro de inhertes sombras.
Pero al despertar organizarán a las huestes
y tras ellas sucumbiremos como mercenarios,
de enjambres y rizos de altivez en nuestras colmenas.
La permisividad de los justos acaba cuando
empieza la arrogancia de los necios.
En las afueras he visto un hongo y
esta vez la piel cederá paso a los huesos.
Temed a la sed y al hambre
pues esta vez ni vosotros los ricos escaparéis.
martes 14 de octubre de 2008
El rey lombriz
Espero el ataque de las pulgas.
Quejas mudas de flores de invernadero
Bonitas y cuidadas a diario.
Preciosas y mimadas.
No lo merece la mariposa,
pero tampoco el viejo rey lombriz.
que tras reptar por el fango,
llega hasta la silenciosa piedra
y refresca su cuerpo baboso
agotada ya su reserva.
Recuperado, vuelve al agujero
y oxigena la tierra con su descenso
tranquilo y regenerado.
Y se despabilan las flores en el invernadero
Bonitas y cuidadas a diario.
Preciosas y mimadas.
De vuelta a su mundo feo,
Y gritando hacia arriba
Vuelve a hacer su trabajo,
Pensando mientras espera
En su eterno guijarro.
“Qué bonitas sois flores de invernadero,
Qué bien hacéis en crecer a mi lado,
Qué suerte la mía de poder mimaros.”
“Pero qué duro es ser flor,
Y qué desgracia la vuestra,
Yo sí que tengo suerte arrastrándome aquí abajo”
Acabado ya su trabajo
En susurros hacia su ombligo
Habla pero esta vez sin gritos:
“mañana volveré para adularos y por favor no dudéis en quejaros.”
martes 16 de septiembre de 2008
Waiting for someone or something to show you the way

Hoy todo lo que un día fui se ha convertido un poco más en un imborrable recuerdo. Al saber de tu marcha he colocado uno de los últimos ladrillos en un muro que hace años que construyo poco a poco y por obligación. Mi vida a este lado del espejo es como un cuento asombroso, pero desde el que siempre he contemplado un pasado anclado a mi tobillo, y que en cualquier momento sería capaz de arrastrar hacia mí de nuevo. Ese sabor es cada vez más genérico y lejano. Su recuperación es cada vez más costosa. Tú has cortado el cordón umbilical que me une a él y ahora, sólo queda la esperanza de que esos tres pequeños trozos de cáñamo que aún aguantan con la fuerza de un gigante lo hagan por mucho tiempo. Sólo uno de los tres puntales andaluces les ayuda ya y cada vez me cuesta más mirar hacia atrás y verlo todo con nitidez. Pronto todos los pelos de punta serán actuales y nunca volveré a sentir lo que sentía entonces porque habré cambiado por completo la piel.
Sólo podré recordarlo y no es lo mismo.
"El tiempo se escapa, la canción ha finalizado pero creo que aún tengo algo que decir"
viernes 5 de septiembre de 2008
Aún sin título

La soledad raramente es absoluta.
El aislamiento es el que se esconde con esa falsa capa.
Nadie es tan hábil como para dejar de depender.
Debes ser fuerte y esperar en tu feudo,
Que el enemigo se acerque,
Que te mire y que te eche el aliento.
Deja que se acerque un poco más...
Y entonces ... y entonces ...
¡Destrózalo de un lamento,
Que sepa cuál es el brazo que empuña la daga
Que se dé cuenta de quien es el fuerte
Que se dé cuenta de que sólo es un visitante,
Que entienda que tu mundo sigue girando sin él,
Y de que en él hay tanta gente...!
que ni siquiera lo echarás de menos.
Luego respira, suelta la daga (no muy lejos)
y duérmete acurrucada arropada por mis besos.
viernes 18 de abril de 2008
Els talps
Al principi, la culpa per la seva mort em va portar a iniciar el trajecte. Desconec els anys que han passat des de llavors però ara torno a veure el final del camí, la sortida del subsòl, el final del meu viatge. Ara entenc el perquè de la seva mort i a la fi sóc conscient de que no vaig matar-lo, tan sols vaig indicar-li que ja tot havia acabat.
Les meves preguntes van fer que despertés del seu estat d'abstracció constant. Era un d'ells, era un talp. Els talps, desconeguts per tots els viatgers, són persones que deixen de ser-ho durant un temps. Evidentment es desconeix el perquè del seu estat, de fet es desconeix fins i tot la seva existència. El més desconcertant de tot és que ni tan sòls ells saben que ho són. Viuen als budells de la ciutat, on els túnels oberts per l'home són habitats per cucs de metall fets pels homes. Som criatures que desconeixem la humilitat i el respecte. Contemplem les nostres creacions des de pedestals fets de deixalles acumulades per les creacions dels nostres pares i que lliurarem als nostres fills. Al metro, allà on ningú vol conèixer a ningú i simplement una salutació evitaria que els talps hi visquessin,
aquests esclaus dels viatges onírics seuen en el seient més solitari i apartat del darrer dels vagons d'un metro atapeït i angoixant, i comencen un viatge que no finalitzarà fins que acabin un passatemps macabre comú en tots ells. La única diferència és el temps que triguin en resoldre l'enigma, el temps que el talp vulgui dedicar a viatjar a altres mons o simplement a endinsar-se en els raonaments d'algú que pensa per ell. Quan acaba, amb tota probabilitat hauran passat mesos sota terra. Hauran viatjat físicament dintre d'un calaix metàl·lic d'una parada a una altra sense adonar-se de que la seva fa temps que evoluciona. S'haurà fet neteja, s'hauran canviat fluorescent o repintat parets però mai ningú els hi ha dit res. Aquest silenci vers a ells i la màgia d'un trànsit continu provocat pel vagó i el seu abans, fa que s'endinsin en el que en principi és un passatemps i que quan a la fi acaben i surten, les persones que els esperaven fa temps que van marxar. Les feines a les que es dirigien, fa temps que han trobat substitut davant la seva inexplicable absència i el mon tal i com el coneixien ha deixat pas a un món uns mesos més evolucionat. Pocs talps aconsegueixen relacionar els fets i entendre el que els ha passat. Pocs són els que poden refer-se.
Existeix un cas especial. El rei dels talps.
El dia que el vaig trobar anava a veure a la persona que hagués volgut que passés la resta de la vida amb mi i que segurament no podré trobar mai més. Vaig saludar-lo i la seva mirada va travessar-me com si acabés d'encendre el Sol. La seva aparença era la d'una persona que malauradament no té la oportunitat de consumir en el nostre mon i que ha d'aspirar ser mantingut per aquells que compren la seva pròpia butlla amb una moneda de 50 cèntims d'euro. Per poder accedir jo mateix a aquest cel promès de la autosatisfacció vaig preguntar-li si tenia gana, la seva resposta va ser tan destructora com sincera: "No he recordat que he de menjar fins ara. Fa tant de temps que el meu cos no menja ni beu que moriré, perquè ara recordo també que estic viu". La vida se li va escapar com si fes temps que romania congelada i una part de mi va morir amb ell. Es va desfer en cendra com qui porta mort dècades i en obrir la porta de la següent parada de metro, va ser engolit pels túnels a través de la porta.
No hi havia ningú més al vagó, evidentment jo buscava el més solitari d'ells, no volia cap contacte amb desconeguts.
Només va deixar el seu passatemps.
Què passaria si un talp de ciutat, maleït per l’abstracció trobés a la fi una història que mai acabés. Un llibre capaç de no finalitzar mai. On el principi fos l'inici de totes les històries mai inventades i el final només s'entengués com a principi de la següent història. Passaria que el talp quedaria per sempre atrapat. Oblidaria que ha de menjar, respirar, veure o amar. Viuria a través de personatges totpoderosos i es reencarnaria en un milió d’éssers. El seu cos seria només un embolcall, un faristol perquè el llibre es continués reescrivint dia rere dia.
Ara sé que l'he trobat. El vagó no està pas buit, però sembla que tots siguin ara talps. Ningú parla amb ningú o parlen sols mirant una caixeta amb una petita finestra. Ningú veu a ningú perquè només veuen el terra. Ningú escolta a ningú perquè les seves orelles estan tapades per petits botons blancs connectats a aquelles caixetes entranyes per llargs fils.
Només una persona destaca de la legió de talps, ho sé perquè m'ha donat el bon dia i m'ha preguntat si tinc gana. Ara sé que moriré, i sé també que jo no vaig matar al meu predecessor però mataré al meu successor.
jueves 6 de marzo de 2008
Numb

¿Por qué de quien más esperas es siempre a quien menos permites?
Sin su olor a tu lado, sin su espacio ocupado.
¿Cómo concebir mis sentidos en el vacío?
Creo que la sorpresa ya no existe,
La recompensa a la desidia no se anuncia en catálogos de moda.
Esperaré a que la traiga un maldito hombre gris,
Un felino cazador de sueños y esperanzas.
Cuando nadie se retoza en mugre como creo hacerlo yo,
En tiempos en que camino porque no puedo permanecer parado,
Me cuentas los problemas que cambian tu mundo,
y sin embargo no logro entender qué coño quieres decir.
Al final como siempre, sólo queda la paciencia,
Tu paciencia, infinita musa de mis canciones.
En ella encuentro de nuevo todos los años perdidos,
La fuerza para nadar y para pedir el perdón de los mendigos.
¿Por qué de quien más esperas es siempre a quien menos permites?
Las palabras se las lleva el viento, pero las mías son pesadas piedras.
Angulosas e hirientes dagas que traspasan tu delicada corteza,
¿Será infinita tu regeneración? Supongo que no.
No debes hacerte más fuerte, yo me haré más débil.
